L’osteopatia fou creada per Andrew Taylor Still a finals del segle XIX. Still fou un metge americà que, descontent amb la medicina del seu temps i els pobres resultats que proporcionava, hi buscà una alternativa i creà un tipus de medicina que vindria a ser una versió primitiva del que avui entenem per medicina natural. Les idees de Still es poden resumir amb els 4 principis de l’osteopatia:
- L’estructura governa la funció
- El cos forma una unitat
- El cos té la capacitat de curar-se a si mateix
- L’arribada de sang cura la lesió (la regla de l’arteria)
És a dir, l’osteopatia considera que cal restablir l’harmonia en la disposició de les estructures que conformen el cos perquè aquest, pels seus propis mitjans, pugui guarir aleshores la malaltia. L’osteopatia dona molta importància als ossos i a les limitacions de moviment entre ells -en particular, a la columna vertebral, per on passen els nervis raquidis- i utilitza bàsicament les mans per restablir l’equilibri mecànic del cos i possibilitar així que aquest, per si mateix, en corregeixi les disfuncions. El tractament es fa forçant les articulacions fins al seu límit fisiològic amb moviments ràpids de poca amplitud (“cracking”).
També cap a finals del segle XIX, un altre americà, Daniel David Palmer, creà la quiropràxia (o quiropràctica), una tècnica que també usa el “cracking” per alinear la columna vertebral i que originàriament es basava en uns principis similars als de l’osteopatia.
Més endavant, a partir dels anys 30, un osteòpata americà, William Sutherland, va desenvolupar una tècnica basada en la detecció manual d’uns moviments gairebé imperceptibles entre les estructures òssies del crani, que indiquen les disfuncions mecàniques del cos i que en corregir-les fan que aquest retrobi el seu estat d’equilibri natural. És el que avui es coneix com a osteopatia crani-sacral. A diferència de l’osteopatia i la quiropràxia, l’osteopatia crani-sacral treballa de manera suau i sense forçar les articulacions.
Més modernament, a partir dels anys 50, van aparèixer les primeres tècniques centrades en els músculs, en comptes dels ossos i les articulacions, i que basen el tractament en estirar-los contra la resistència del propi múscul, és a dir, forçant-los. Entre aquestes tècniques hi ha els punts gatell i la teràpia Miofascial, el massatge transvers profund de Cyriax, les tècniques d’energia muscular, el mètode Mézières i totes les que fan estiraments.
A partir de 1964 va aparèixer la primera tècnica basada en treballar els músculs amb suavitat i en el mateix sentit en que ho fa el cos, sense forçar-los. Fou un osteòpata americà, Lawrence Jones, qui primer es va adonar dels resultats terapèutics que aquest nou enfocament proporcionava i creà un mètode, anomenat Strain-Counterstrain, que utilitza l’escurçament passiu com a principi terapèutic. El mètode Strain-Counterstrain és utilitzat bàsicament als Estats Units, encara que últimament s’està introduint poc a poc en alguns països europeus.
La Mioteràpia és hereva dels treballs de Jones però ha desenvolupat una concepció més completa del que representa l’escurçament passiu com a principi terapèutic i l’utilitza dins d’una concepció de tractament integral de l’aparell locomotor que inclou també el concepte de cadenes musculars de compensació i la distinció entre músculs tònics (de posició) i fàsics (de moviment).