El mot osteopatia designa un conjunt molt divers de tècniques terapèutiques que tenen com a tret comú les següents dues característiques:
1) Intenten restablir l’equilibri mecànic del cos del pacient mitjançant massatge, mobilitzacions i/o manipulacions efectuades bàsicament utilitzant les mans del terapeuta, d’acord amb el principi que els dolors i malalties que el pacient pateix són conseqüència d’un desequilibri mecànic en el seu cos.
Malgrat el seu nom, l’osteopatia no treballa només amb els ossos, sinó amb tots els elements de l’aparell locomotor -ossos, músculs i lligaments, fonamentalment- ja que són els elements de l’aparell locomotor els que determinen fonamentalment l’equilibri o falta d’equilibri mecànic del cos.
2) Són d’origen occidental. L’osteopatia es va desenvolupar originàriament als Estats Units a finals del segle XIX i després ha anat evolucionant i estenent-se per tots els països occidentals, procés durant el qual ha anat incorporant noves i diferents maneres d’entendre-la i practicar-la.
Així doncs, el mot osteopatia ha esdevingut en la pràctica un sinònim de teràpia manual -és a dir, que engloba totes les teràpies que s’apliquen mitjançant les mans del terapeuta- i quan hom va a veure un osteòpata tant es pot trobar que li facin un massatge terapèutic i estiraments musculars com “cracking” (fer petar les vèrtebres), entre d’altres possibilitats.
L’osteopatia, en els seus orígens, va representar una primera aproximació al que avui entenem com a medicina natural, en contraposició amb la medicina d’aquella època, i els seus principis segueixen essent fonamentalment vàlids, tot i que és convenient matisar-los, d’acord amb el que avui sabem. En tot cas, cal valorar positivament les aportacions que l’osteopatia fa a la medicina actual.
Si bé l’osteopatia es considera habitualment com a medicina natural, cal dir que algunes tècniques osteopàtiques ho són més que d’altres. Tampoc no és el mateix treballar utilitzant els ossos de l’esquelet com a referència que fer-ho utilitzant els músculs. I també és important distingir les tècniques que actuen a nivell local i les que realment tenen una concepció holística del cos. Finalment, el grau de complexitat inherent a cada tècnica és també important a l’hora d’obtenir bons resultats terapèutics. Per tot això, es fa necessari classificar les diferents tècniques osteopàtiques i posar així de manifest les diferències que hi ha entre elles.
És tenint en compte totes aquestes consideracions que la Mioteràpia destaca com a tècnica osteopàtica d’elecció, tant pels seus fonaments teòrics -teràpia 100% natural que tracta la causa primera del desequilibri i, per tant, fisiològica i indolora, integral i apte per tractar tot tipus de pacients- com pels seus resultats terapèutics, ràpids, bons i permanents.