Per tal de classificar de manera senzilla les diferents tècniques osteopàtiques i posar de manifest les principals diferencies que hi ha entre elles, és útil fer servir els dos criteris següents:
- El diagnòstic és fa segons la posició dels ossos en relació amb l’articulació (osteo-articular) o a partir de criteris musculars
- El tractament es fa en mateix sentit en que actua el cos, de forma suau i indolora, o bé contra resistència i, per tant, forçant
D'aquesta manera, les diferents tècniques osteopàtiques queden classificades així:
L’osteopatia i la quiropràxia, les primeres tècniques osteopàtiques que es van desenvolupar, utilitzen els ossos de l’esquelet -la part del cos humà que es coneixia millor en aquell moment- com a referència. El diagnòstic és per tant osteo-articular i el tractament, purament local, es fa forçant les articulacions fins al seu límit fisiològic amb moviments ràpids de poca amplitud (“thrust” o “cracking”). Malgrat els seus nombrosos inconvenients, aquests tècniques encara són molt utilitzades avui en dia.
La teràpia crani-sacral -els fonaments teòrics de la qual són molt discutibles- fa també un diagnòstic osteo-articular però ja actua sense forçar. És una tècnica interessant però molt subtil i d’una gran complexitat, cosa que fa que fàcilment es puguin cometre errors i el tractament no doni resultat.
Les tècniques basades en estirar els músculs (punts gatell, teràpia Miofascial, Cyriax, les tècniques d’energia muscular, el mètode Mézières i totes les que fan estiraments), també molt utilitzades, tenen els inconvenients de que actuen contra la resistència del cos, i per tant no són estrictament naturals i acostumen a ser doloroses, i de que al estirar un múscul contracturat hi ha el risc de que aquest encara es contregui més, cosa que els hi resta molta eficàcia.
El mètode de Strain-Counterstrain fa un diagnòstic muscular i treballa en el mateix sentit en que ho fa el cos, sense forçar, com la Mioteràpia, però a diferència d’aquesta, actua més aviat localment perquè li manca una concepció integral de tractament del cos.
Així doncs, la Mioteràpia es distingeix perquè treballa amb els músculs –que són els veritables responsables dels problemes articulars-, perquè actua en el mateix sentit en que ho fa el cos, de forma totalment natural, suau i indolora, perquè té una concepció integral de l’aparell locomotor i sap distingir entre causes i conseqüències en els seus desequilibris i, a més, perquè és relativament senzilla d’aplicar i té unes bases teòriques sòlides, a banda de, perquè proporciona excel·lents resultats terapèutics, tant a curt com a llarg termini.