L’antiga Grècia
Les primeres referències escrites al què avui entenem com a medicina natural -i que també podríem anomenar Medicina Tradicional Europea- les trobem en els escrits d’Hipòcrates (s. IV aC). L’escola hipocràtica propugnava la teoria dels 4 humors presents en el cos -Sang, Flegma, Bilis groga i Bilis negra- el desequilibri entre els quals era causa de la malaltia i com a tractament confiava en el poder d’autocuració del cos (“vis medicatrix naturae”), al qual calia ajudar en la seva reacció natural per recuperar l’equilibri entre els 4 humors.
Malgrat ser considerat com el pare de la medicina, cal preguntar-se si realment Hipòcrates comprenia la medicina que ensenyava ja que en els seus textos, al costat de grans veritats hi ha explicacions plenes de fantasia. Sembla com si Hipòcrates hagués posat per escrit els coneixements que li van arribar d’una medicina tradicional transmesa per via oral de la que ja s’estaven perdent les bases de raonament i que ja no es comprenia en la seva integritat.
L’època romana
Uns segles més tard, la civilització romana prengué el relleu de la grega. De cultura grega i format a Alexandria, Galé fou el metge més important de l’època. Disciple d’Hipòcrates 500 anys després d’ell, Galé redactà nombroses obres on exposà els seus coneixements mèdics, basats en la medicina hipocràtica. Moltes d’elles foren traduïdes al siríac, després a l’àrab i més tard de nou al llatí durant l’edat mitjana fins arribar a la Renaixença. L’influència de Galé sobre la medicina perdurà durant gairebé 1500 anys!
L’època àrab
Amb l’esfondrament de l’imperi romà van desaparèixer també els coneixements mèdics de l’època i només restaren receptes, però sense estar acompanyades del raonament en que es basaven. La ciència mèdica es desplaça, a través de Constantinoble i Alexandria, cap a Pèrsia i posteriorment es represa pels metges àrabs. Els metges àrabs, Rasís, Avicenna i molts d’altres, mantingueren viva la tradició mèdica i hi feren noves i valuoses aportacions.
De la reconquesta a la medicina moderna
A partir dels segles XI i XII, els texts d’Hipòcrates, Galé i dels metges àrabs foren traduïts de l’àrab al llatí per monjos. Aquestes traduccions, que contenien nombrosos errors de comprensió i de traducció, foren ensenyats a les universitats europees fins al segle XVI i foren la base de la medicina fins a aquella època.
A partir de la Renaixença es comencen a fer i a publicar estudis d’anatomia i fisiologia i els coneixements sobre el cos humà i la medicina van augmentant poc a poc. No obstant els resultats terapèutics són més aviat pobres fins arribar al segle XX.
Incompreses les seves bases i aplicada molt cops de manera absurda, la medicina natural va anar decaient i acabà per desaparèixer a principis del segle XIX per ser substituïda per l’homeopatia i la medicina moderna. Només n’han quedat algunes receptes i remeis casolans.
Ressorgiment de la medicina natural
La medicina moderna domina bona part dels segles XX i XXI però cada cop més hi ha més consciència de les seves mancances i de la necessitat de disposar d’una medicina amb una visió holística del cos humà i que gaudeixi de tots els avantatges que proporciona la medicina natural.
En aquest sentit, és de capital importància que, gràcies a les seves similituds amb l’Ayurveda, la medicina tradicional de l’Índia, amb la que manté nombroses similituds, hagi estat possible redescobrir les bases teòriques de la medicina natural per tornar-ne a fer una medicina útil i eficaç.