Considerar el cos únicament com un conjunt de teixits que conformen les seves estructures suposa deixar de banda d’altres aspectes que poden ser molt útils per explicar-ne el funcionament. Per exemple, és ben sabut, gràcies a la física de partícules, que la dualitat ona-partícula és l’únic model físic que permet explicar satisfactòriament el comportament de la llum.
El cos humà disposa a la pell de receptors especialitzats en captar vibracions als que s’atribueix la funció d’identificar la possible vibració que pugui presentar un objecte, mitjançant el tacte. No obstant, sembla lògic pensar que l’acupuntura -que finalment consisteix en estimular determinats punts cutanis amb una vibració- fa ús d’aquests receptors per transmetre informació i interactuar amb l’organisme. I cal no oblidar que la pell prové del mateix teixit embriològic que el sistema nerviós.
De fet, és probable que el cos humà sigui capaç de respondre també a d’altres estímuls, a banda dels ondulatoris. Ara que coneixem bé la potència de la digitalització de la informació, no ens hauria de semblar estrany. Això explicaria que moltes teràpies alternatives puguin tenir efectes reals sobre l’organisme, encara que aquest és un camp del que se saben ben poques coses encara.
D’altra banda, el cos humà, considerat com a un organisme, és tan complex que, en la pràctica, per sobre dels aspectes materials, és a dir, les estructures que el composen, predominen les relacions i l’organització que s’estableix entre aquestes estructures materials, l’entorn i la informació que aporten les vivències viscudes. És a dir, és tan o més gran la complexitat de les relacions que estableixen les diverses estructures que la de les pròpies estructures en si. Això fa que molts problemes es donin a nivell d’organització més que a nivell d’estructura, malgrat que un nivell sempre acabi repercutint en l’altre. I cal afegir que, si bé els problemes estructurals, en general, només es poden pal·liar, els relacionals, almenys en teoria, es poden arribar a guarir totalment.
Així doncs, per exemple, pot ser pràctic per tal d’explicar les relacions que es produeixen entre tots aquests elements -les estructures del cos, les experiències viscudes i la relació amb l’entorn- considerar que aquestes relacions produeixen fenòmens ondulatoris -vibracions i ressonàncies- en diverses estructures del cos, segons determinades característiques de la persona.
De fet, abordar la comprensió de totes aquestes relacions d’un grau tan elevat de complexitat des d’un punt de vista material és molt complicat. Tan complicat que hi ha moltes coses que no s’arriben a comprendre bé. En canvi, pot ser més factible i, en moltes ocasions, més útil a efectes pràctics, partir d’un nivell d’abstracció més gran i abordar qualitativament els aspectes relacionals directament. Així es poden obtenir models de medicina amb els que resulta més senzill raonar i que poden ser molt útils per diagnosticar i tractar. De fet, cal pensar que ambdós tipus de models de medicina es complementen en el sentit que tots dos aporten coses positives a la medicina, tal com fa la medicina integrativa.