Les contractures musculars primàries apareixen com a reacció del cos per tal de protegir l’articulació davant un traumatisme que estira en excés o amb brusquedat el múscul. Normalment, quan l’estirament no és excessiu ni massa brusc, la reacció del cos d’escurçament del múscul és suficient per evitar la luxació i el múscul retorna després al seu estat normal. Ara bé, quan el traumatisme és molt brusc i la contractura persisteix és perquè la reacció del cos, si bé ha estat útil per evitar un mal major, no ha estat suficient i s’ha quedat a mitges, inacabada.
En aquesta situació, hom voldria tornar el múscul a la seva longitud normal, estirant-lo, lluitant contra ell, forçant-lo, però cal dir que aquesta no és una bona idea (tot i que està molt estesa). Val més no oposar-se a la reacció del cos -útil però insuficient- i, ben al contrari, ajudar al cos a completar la seva reacció. El múscul s’ha escurçat? Doncs el que cal fer és fer-lo escurçar encara més! És d’aquesta manera com el múscul pot percebre el seu desequilibri i reaccionar per retrobar el seu funcionament normal, perdut des de fa molt temps. Els receptors interns del múscul que en regulen el funcionament recuperen la seva funcionalitat, perduda a causa de la violència del xoc, i la contractura i les seves conseqüències -el dolor, la limitació de mobilitat i les cadenes musculars de compensació- desapareixen i el cos recupera el seu estat natural d’equilibri mecànic.
Així doncs, quan un múscul està contracturat el que cal fer es aproximar-ne les dues insercions per fer que el múscul s’escurci. Per a que el tractament sigui efectiu hi ha una altra condició que s’ha de complir: l’escurçament ha de ser passiu, és a dir, fet sense que el múscul treballi i es tensi. Si el múscul no es tensa -és a dir, no es contreu i no fa força-, com que està distes, al escurçar-se es relaxa. I és mantenint-lo relaxat una estona que el múscul pot aleshores retrobar el seu funcionament normal i fisiològic.
Per fer-ho n’hi ha prou amb aprofitar les articulacions del cos sense forçar-ne cap. Es tracta d’aprofitar el rang fisiològic de mobilitat de les articulacions per obtenir el màxim escurçament del múscul. Ve a ser com reproduir la mateixa acció que tindria la contracció activa del múscul, però de forma passiva. No obstant, cal tenir cura doncs tots els moviments s’han de fer amb suavitat i lentitud: un moviment brusc podria fer que el múscul (o el seu antagonista, és a dir, el múscul que fa l’acció contraria) es contracturés altre cop.
De fet, el raonament és molt senzill. El tractament a utilitzar no s’escull en funció de com, en quina posició, voldríem que estigues l’articulació (que correspon a fer un diagnòstic osteo-articular), sinó en funció de com afectarà el tractament al múscul, que és qui governa la posició de l’articulació (diagnòstic muscular). I aleshores, pensant en termes del múscul, ja es veu que és més lògic i natural relaxar el múscul escurçant-lo i fent que es destensi que no pas estirant-lo i mantenint-lo en tensió.
Fisiologia de la contractura muscular
L’explicació fisiològica més acceptada com a causa de la permanència de les contractures -tot i que ja se’n comença a posar en dubte la validesa- és que les contractures es mantenen per culpa d’un cercle viciós en que la compressió exercida pel múscul contracturat sobre els vasos sanguinis que l’alimenten provoca hipòxia i dolor i el dolor i la hipòxia fan que el múscul es contregui.
Des del punt de vista de la Mioteràpia, no obstant, el problema és degut a un desajust en el mecanisme propioceptiu del múscul. El múscul en si -és a dir, les estructures que li permeten desenvolupar la seva funció mecànica de contreure’s i estirar-se- no resulta danyat a causa del traumatisme inicial però sí les estructures que en regulen la funció que, com ens podem imaginar, són molt més fràgils. És aquest fet el que deixa interrompuda la reacció del múscul al traumatisme inicial. A això s’hi podria afegir -en una interpretació de caire energètic- que el dolor seria conseqüència de la manca d’informació que pateix el cos, simplement. Si el Sistema Nerviós no rep una senyal esperada, es queixa i emet un requeriment que té forma de dolor.