Quan un infant o adolescent té problemes amb la visió no se sol pensar que puguin estar relacionats amb la musculatura. No obstant, cal dir que no és gens estrany que l’origen del problema estigui en un mal funcionament dels músculs oculomotors -els músculs que mouen els ulls- degut a un desequilibri de la musculatura tònica del cos.
Per a que la visió sigui correcta cal que els dos ulls coordinin els seus moviments per enfocar el mateix punt, proporcionant dues imatges planes d’un mateix objecte que el cervell és capaç de convertir en una sola imatge tridimensional del mateix. Per això, un mal funcionament dels músculs oculomotors -habitualment degut a una contractura d’algun d’aquests músculs- pot provocar problemes amb la visió.
Hi ha una gran interdependència entre el funcionament de la visió i la musculatura del cos. Els músculs que mouen els ulls treballen conjuntament amb la musculatura que orienta el cap respecte al tronc i aquesta amb la de tot el cos. Així podem mirar un objecte i enfocar-lo movent només els ulls però ràpidament orientarem el cap en direcció a l’objecte per a que els ulls puguin enfocar-lo des del centre de les òrbites (la seva posició de repòs) i acabarem per orientar tot el cos vers l’objecte per a que la musculatura que orienta el cap tampoc no es fatigui. És d’aquesta manera que podem moure el cap o el cos sense deixar de mirar un mateix punt i que la tasca de mirar -que fem servir contínuament i, per tant, no ha de ser feixuga- resulta ser el menys fatigant possible.
Així doncs no ens ha d’estranyar que un problema amb la postura del cos -mantinguda pels músculs tònics- pugui repercutir en la musculatura de l’ull i provocar determinats problemes de visió.
La musculatura de l’ull
Cada ull disposa de 6 músculs que permeten moure (girar, de fet) el globus ocular per dirigir l’ull cap al punt del nostre interès: s’anomenen músculs oculomotors. Són músculs voluntaris, que ens permeten moure els ulls d’acord amb la nostra voluntat, però que també estan regits de manera inconscient pel cervell (per exemple, al moure el cap, el reflex vestibulo-ocular ens fa moure els ulls en sentit invers per a que no perdem la visió sobre el punt on tenim fixada la mirada). Els problemes dels músculs oculomotors se solen atribuir a una presumpta debilitat muscular però en la pràctica sabem que en general són deguts a contractures (hipertó muscular).
Hi ha també d’altres músculs que intervenen en la visió, però són involuntaris (és a dir, són controlats pel cervell de manera inconscient). El múscul ciliar té la funció de fer corbar el cristal·lí per regular la distància a la que l’ull enfoca i poder així enfocar un objecte proper o més llunyà i, d’altra banda, el múscul constrictor de la pupil·la controla l’obertura de la pupil·la per adequar l’ull a la quantitat de llum present.
Cal destacar que el múscul ciliar i el constrictor de la pupil·la treballen conjuntament amb els oculomotors per permetre visualitzar amb continuïtat i amb la màxima definició possible un objecte proper. Els músculs oculomotors mouen els ulls per mantenir-los en la direcció en que es troba l’objecte i simultàniament el múscul ciliar modifica la curvatura del cristal·lí per mantenir l’objecte enfocat i el constrictor de la pupila adequa la quantitat de llum per obtenir una imatge més nítida.
Aquesta interdependència fa que un problema en el funcionament dels músculs oculomotors (normalment causat per un desequilibri dels músculs tònics que mantenen la postura del cos) pugui repercutir en la capacitat d’enfocar nítidament i, a l’inversa, que un problema en el funcionament del múscul ciliar o del múscul constrictor influeixi en el funcionament dels oculomotors (i a través d’aquests, pugui repercutir també sobre la musculatura tònica que manté la postura).
Problemes de visió (patologies)
Els problemes de visió susceptibles de tenir una causa mecànica (és a dir, un desequilibri de la musculatura tònica del cos) són els següents:
- Estrabisme: Es caracteritza perquè els dos ulls miren en dues direccions diferents al centrar la vista en un punt d’interès. Succeeix quan el cervell no és capaç de forçar els dos ulls a mirar en una mateixa direcció degut a que la desviació que presenten és massa important (estrabisme), hi ha fatiga (estrabisme inconstant), etc. La causa més habitual és que una contractura d’algun dels músculs oculomotors impedeixi que un ull pugui moure’s correctament en una determinada direcció (estrabisme no concomitant) o que totes les direccions estiguin afectades (estrabisme concomitant).
L’estrabisme es detecta per la desviació d’un dels ulls al centrar la mirada en un objecte. A més la persona no tindrà visió en 3D, però pot ser que d’això últim no en sigui conscient. En cas d’estrabisme inconstant, els símptomes solen aparèixer amb la fatiga, més aviat cap a la tarda o nit, i poden incloure visió borrosa, dificultat per enfocar, molèsties al conduir de nit, fotofòbia (la llum molesta), etc. També pot ser que hi hagi miopia o hipermetropia associada a l’estrabisme.
- Fòria: Caracteritzada per una desviació excessiva dels ulls en repòs (quan els ulls no treballen) però que el cos és capaç de corregir per forçar tots dos ulls a mirar en la mateixa direcció al fer servir tots dos ulls per mirar alguna cosa. Depenent de la importància de la desviació i, sobretot, del grau d’esforç que ha de fer el cos per superar-la i tenir visió en 3D, hi haurà més o menys simptomatologia associada: picor i vermellor als ulls, mal de cap i fotofòbia (sobretot a la tarda, quan hi ha cansament), afectacions de la postura o l’equilibri, cervicàlgia, etc. i, en el cas dels nens i adolescents, també ens podem trobar amb irritació, dèficit d’atenció, dificultats de lectura, cansament, tapar-se un ull, postures estranyes, dificultats amb l’esport, etc.
Les fòries són degudes molts cops a un desequilibri en el to muscular dels músculs oculomotors. Com a conseqüència de la fòria pot ser que hi hagi també miopia o hipermetropia associada.
- Miopia: La miopia, o no veure-hi amb claredat de lluny, és deguda a que el cristal·lí de l’ull manté un grau de curvatura excessiu que impedeix que l’ull pugui enfocar un objecte llunyà. Pot ser que la trobem sola o associada amb un estrabisme o fòria.
- Hipermetropia: L'hipermetropia, el no veure-hi amb claredat de prop, és deguda a que el cristal·lí és incapaç d’adoptar un grau de curvatura suficient com per poder enfocar un objecte proper. Sol estar associada a un estrabisme convergent o a una endofòria.
- Ambliopia: L’ambliopia o ull vague, és a dir, la disminució de l’agudesa visual d’un ull, sol ser secundaria a un estrabisme o fòria.
Tractament
Davant d’un problema amb la visió, degut a la gran interdependència que presenten entre si els diversos elements de l’aparell visual, en general no sabrem que és causa i què conseqüència, ja que el cos intenta compensar els defectes de visió mitjançant la resta d’elements que intervenen o repercuteixen en la visió. Així, per exemple, tant pot ser que un problema cervical provoqui un estrabisme i l’estrabisme una hipermetropia com que una hipermetropia provoqui estrabisme i problemes cervicals. Per això caldrà actuar pas a pas sobre els diferents elements que intervenen o poden causar problemes en la visió.
Habitualment, el tractament es farà conjuntament entre el fisioterapeuta i l’optometrista, combinant Mioteràpia i teràpia visual. Abans de començar el tractament, caldrà disposar d’un diagnòstic precís de quin és l’estat dels ulls i quins problemes de visió presenten. Aquest diagnòstic l’ha de fer l’optometrista (o un oftalmòleg).
En primer lloc caldrà corregir els dèficits de refracció (miopia, hipermetropia, astigmatisme) mitjançant ulleres o lentilles, si n’hi ha. Igualment, si un dels ulls té poca agudesa visual (ambliopia) caldrà fer teràpia visual per mirar de millorar-la. També serà important assegurar-se de que hi hagi una bona oclusió dental i corregir-la de no ser així.
A continuació, caldrà reequilibrar la musculatura tònica del cos per eliminar les disfuncions que puguin provocar sobre els músculs oculomotors. Normalment n’hi haurà prou amb tractar els dos possibles inicis de la cadena de compensació muscular, el coll i els turmells. Com que el més habitual és que el nen o adolescent no presenti dolor, resulta difícil esbrinar quin és l’origen de la cadena de compensació i per això es tracten el coll i els turmells simultàniament.
El tractament local dels músculs oculomotors es pot efectuar com a últim recurs, però en principi no serà necessari. Cal entendre que els músculs oculomotors pateixen les conseqüències dels desequilibris dels músculs amb els que es relacionen, és a dir la musculatura cervical i els músculs ciliar i constrictor del pupil·la, però no són ells qui creen en primer lloc la disfunció. Són una baula enmig de la cadena, que pateix i en transmet les disfuncions, però la cadena està controlada essencialment des dels extrems.
Un cop fetes 8 sessions de Mioteràpia, és farà una nova avaluació optomètrica per validar l'eficàcia del tractament i decidir si cal modificar la correcció refractiva (la graduació de les ulleres o lentilles) i si cal continuar el tractament o no.
Cal dir que si la causa primera del problema és una miopia o una hipermetropia per causes intrínseques als ulls, no podrem evitar les ulleres o lentilles però almenys aconseguirem que no tingui conseqüències perjudicials sobre la musculatura tònica del cos. I també cal dir que com més aviat s’iniciï el tractament, més possibilitats d’èxit hi haurà.